martes, 11 de abril de 2017

La pell freda

Hui hem celebrat al nostre club de lectura la primera tertúlia sobre una novel·la en català, La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol. Traduïda a més de trenta idiomes, és una obra clau de la literatura catalana, que tracta temes com ara la solitud, la por, el sexe, la guerra, les relacions humanes... tot immers en un clima de misteri i fins i tot de terror.
Les circumstàncies no han sigut propícies per a una massiva assistència d'alumnes, ja que els viatges d'estudis, la fi del trimestre i alguns exàmens programats amb antelació en aquestes mateixes dates han fet que només una desena dels nostres alumnes hi participen.
Malgrat l'escàs nombre d'assistents, la conversa s'ha desenvolupat de manera amena i s'hi han formulat reflexions d'allò més interessant. La brillant introducció de Maria del Mar sobre la producció literària de l'autor ha donat peu a intervencions tant de l'alumnat com del professorat present.
S'hi ha comentat el mestratge de Sánchez Piñol per crear situacions d'intriga, amb descripcions que retarden l'acció de manera intencionada (el suspens) per donar a continuació un colp d'efecte. Aquesta tècnica tan cinematogràfica ens recorda inevitablement les pel·lícules de terror que van creant a poc a poc un ambient plàcid però tens, per donar-nos de sobte un sobresalt.
El tema de la guerra és constant al llarg de la novel·la. El protagonista, ex-combatent per la llibertat d'Irlanda i desencantat finalment de la lluita armada, encara que fuig a una illa perduda a l'oceà per apartar-se del món, es veu abocat a tres tipus nous de guerra: el combat a mort amb els éssers amfibis (metàfora de la guerra entre móns diferents, invasors contra envaïts -qui és qui?-), la lluita amb el seu propi company (la guerra civil) i finalment el conflicte interior amb sí mateix.
També hem parlat de la importància del llenguatge com a element humanitzador: els monstres deixen en part de ser-ho quan ens fan veure que utilitzen una llengua pròpia, i fins i tot tenen noms propis. Tot el contrari que els protagonistes humans: ignorem el nom del narrador, i Batís Caffó és clarament un nom fals que va passant de personatge en personatge, amb evidents ressonàncies marines. Els noms d'Aneris i els citauca (anagrames de Sirena i aquàtic, respectivament) incideixen en aquesta terminologia aquàtica.
Per últim hem comentat les clares referències literàries que hi apareixen, des de les evidents a Robinson Crusoe o l'Odissea (pels temes del nàufrag i les sirenes que amb el seu cant causen la mort dels mariners) a les no tan paleses a Dr. Jekyll i Mr. Hyde o La divina comèdia (la dualitat en una mateixa persona entre el bé i el mal, o el descens als cercles infernals). S'ha explicat a propòsit d'aquest referent la diferència entre les sirenes de la mitologia grega -aus monstruoses amb cap de dona i veu encissadora- i les medievals procedents de mitologies nòrdiques i celtes amb cua de peix. Sánchez Piñol en fa un sincretisme amb Aneris, que canta de forma prodigiosa i té cos d'amfibi. No tan evident és el record del personatge d'Helena de Troia, la dona que va fer que tants guerrers lluitaren per ella, com sembla que provoca la nostra sirena particular en el seu món "citauca".
Hem d'agrair particularment a una alumna de 1r de BAT B, Adelina Gurita, el fantàstic dibuix que ens ha servit per a crear el cartell que ha anunciat aquesta tertúlia.