Hui hem celebrat al nostre club
de lectura la primera tertúlia sobre una novel·la en català, La pell freda, d'Albert Sánchez Piñol.
Traduïda a més de trenta idiomes, és una obra clau de la literatura catalana,
que tracta temes com ara la solitud, la por, el sexe, la guerra, les relacions
humanes... tot immers en un clima de misteri i fins i tot de terror.
Les circumstàncies no han sigut
propícies per a una massiva assistència d'alumnes, ja que els viatges
d'estudis, la fi del trimestre i alguns exàmens programats amb antelació en
aquestes mateixes dates han fet que només una desena dels nostres alumnes hi
participen.
Malgrat l'escàs nombre d'assistents,
la conversa s'ha desenvolupat de manera amena i s'hi han formulat reflexions
d'allò més interessant. La brillant introducció de Maria del Mar sobre la producció
literària de l'autor ha donat peu a intervencions tant de l'alumnat com del
professorat present.
S'hi ha comentat el mestratge de
Sánchez Piñol per crear situacions d'intriga, amb descripcions que retarden
l'acció de manera intencionada (el suspens)
per donar a continuació un colp d'efecte. Aquesta tècnica tan cinematogràfica
ens recorda inevitablement les pel·lícules de terror que van creant a poc a poc
un ambient plàcid però tens, per donar-nos de sobte un sobresalt.
El tema de la guerra és constant
al llarg de la novel·la. El protagonista, ex-combatent per la llibertat
d'Irlanda i desencantat finalment de la lluita armada, encara que fuig a una
illa perduda a l'oceà per apartar-se del món, es veu abocat a tres tipus nous
de guerra: el combat a mort amb els éssers amfibis (metàfora de la guerra entre
móns diferents, invasors contra envaïts -qui és qui?-), la lluita amb el seu
propi company (la guerra civil) i finalment el conflicte interior amb sí
mateix.
També hem parlat de la
importància del llenguatge com a element humanitzador: els monstres deixen en
part de ser-ho quan ens fan veure que utilitzen una llengua pròpia, i fins i
tot tenen noms propis. Tot el contrari que els protagonistes humans: ignorem el
nom del narrador, i Batís Caffó és clarament un nom fals que va passant de
personatge en personatge, amb evidents ressonàncies marines. Els noms d'Aneris
i els citauca (anagrames de Sirena i aquàtic, respectivament) incideixen en
aquesta terminologia aquàtica.
Per últim hem comentat les clares
referències literàries que hi apareixen, des de les evidents a Robinson Crusoe o l'Odissea (pels temes del nàufrag i les sirenes que amb el seu cant
causen la mort dels mariners) a les no tan paleses a Dr. Jekyll i Mr. Hyde o La
divina comèdia (la dualitat en una mateixa persona entre el bé i el mal, o
el descens als cercles infernals). S'ha explicat a propòsit d'aquest referent
la diferència entre les sirenes de la mitologia grega -aus monstruoses amb cap
de dona i veu encissadora- i les medievals procedents de mitologies nòrdiques i
celtes amb cua de peix. Sánchez Piñol en fa un sincretisme amb Aneris, que
canta de forma prodigiosa i té cos d'amfibi. No tan evident és el record del
personatge d'Helena de Troia, la dona que va fer que tants guerrers lluitaren
per ella, com sembla que provoca la nostra sirena particular en el seu món
"citauca".
Hem d'agrair particularment a una
alumna de 1r de BAT B, Adelina Gurita, el fantàstic dibuix que ens ha servit
per a crear el cartell que ha anunciat aquesta tertúlia.
